Anàlisi de les aplicacions clau i dels equips bàsics del titani a la indústria del clor{0}}àlcali

1, Ànode metàl·lic de titani: el "motor revolucionari" de les cèl·lules electrolítiques. Les cèl·lules electrolítiques són el nucli de la producció de clor àlcali, i anteriorment es basaven en ànodes de grafit per a una pèrdua ràpida i una baixa eficiència. El 1956, científics holandesos van proposar el concepte d'"ànode estable de mida (DSA)" basat en titani.

L'any 1968, l'empresa italiana Denola va aconseguir la industrialització i la indústria del clor àlcali va entrar a l'"era de l'ànode de titani". Els ànodes xinesos de titani han impulsat tres revolucions: a principis dels anys 60, els dipòsits de diafragma vertical van substituir els tancs horitzontals i la producció de sosa càustica va arribar a les 693.000 tones el 1966 (només 193.000 tones el 1957); A la dècada de 1970, el DSA basat en titani va substituir el grafit.

El 1972, les plantes químiques de Xangai i Tianjin van ser les primeres a provar-ho. El 1996, es van posar en ús 8409 cèl·lules electrolítiques d'ànode de titani a tot el país, amb una capacitat de producció de 4,2 milions de tones, que representen més del 70%; A mitjans de la dècada de 1980, es van introduir cèl·lules d'electròlisi de membrana iònica i el titani es va estendre a equips com els dipòsits de circulació de líquid ànode. El consum de titani dels dispositius de nivell de 10.000 tones va ser de 8 tones. El 2010, la capacitat de producció de sosa càustica de membrana iònica va superar els 23,99 milions de tones.
L'entorn de la cèl·lula d'electròlisi de membrana iònica és dur (90 graus, gas de clor fort al costat de l'ànode, 30% -35% de sosa càustica al costat del càtode, densitat de corrent de 30-40 A/dm²) i el titani és reconegut mundialment com el material preferit per al costat de l'ànode.

2, Refrigerador de gas de clor humit: el gas de clor humit d'alta -temperatura produït per electròlisi des de la "contaminació" fins a l'"alta eficiència" s'ha de refredar i assecar. Els mètodes tradicionals tenen inconvenients: el refredament directe de les aigües residuals que conté clor i el refredament indirecte d'equips com el grafit i l'acer inoxidable són vulnerables (l'acer inoxidable només triga 8-10 dies). El titani resol completament aquest problema: la corrosió anual del titani en el gas de clor humit a alta temperatura és de només 0,0025 mm i l'eficiència de transferència de calor és alta. El 1963, Rússia va posar en funcionament un refrigerador de titani de 140 ㎡ i l'empresa nord-americana Arid va utilitzar un equip de titani de 78 ㎡ per aconseguir un efecte de grafit de 140 ㎡; La Xina va desenvolupar el seu primer refrigerador de titani de 16,8 ㎡ l'any 1965, i ara centenars de refrigeradors de titani s'han convertit en estàndard a la indústria de clor àlcali.

3, Vàlvules de bomba de titani: duradores per al transport de fluids. Els fluids alcalins de clor contenen clor lliure i solucions de sal d'-alta temperatura, mentre que les vàlvules de bomba normals són vulnerables a les fuites. Georgia Pifik Company als Estats Units utilitza bombes de titani per transportar solucions de sal de 85 graus, amb una vida útil de 10 anys (acer inoxidable només uns mesos); Domestic Beijing Chemical Plant 2 utilitza bombes, vàlvules i impulsors de titani en la decloració al buit per reduir el temps d'inactivitat i les fuites.

Conclusió: l'actualització simbiòtica entre titani i clor àlcali. El titani ha substituït els ànodes de grafit per donar suport als processos de membrana iònica, solucionant la contaminació tradicional de la producció i els problemes de baixa eficiència, i ajudant la capacitat de producció de sosa càustica de la Xina a augmentar fins a desenes de milions de tones. En el futur, amb l'actualització de la tecnologia de clor àlcali, el titani continuarà jugant el paper d'"esquelet resistent a la corrosió-" i promourà el desenvolupament verd de la indústria.